Dijous, 17 de febrer
Jordi Llovet. "Ordinadors? No, gràcies"
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha aixecat una enorme polseguera a causa de la decisió d'aturar, preventivament, la implantació d'ordinadors portàtils a les aules de primària i secundària del país. Aquesta implantació va ser una iniciativa del govern d'entesa, si no directament del conseller Maragall, el qual, possiblement, va quedar enlluernat per la disposició d'abast "estatal" dictada pel ministre del ram, seguint ell mateix una idea genial —com totes, impremeditada— del president del govern, José Luis Rodríguez, el qual, encara amb més alta possibilitat, va deixar-se ensibornar pel col.lectiu de pedagogs que governen arreu del país: sens dubte la generació de pedagogs més ineficaç i indocte que ha tingut Espanya als darrers setanta anys, i que estan, o han estat, a punt d'enviar l'educació de tota la pell de brau a la ruïna. Honorable consellera, moltes felicitats! Perseveri!
Una de les iniquitats més grans de tots els governs neoliberals d'Europa —als països nòrdics o Alemanya, menys— ha estat considerar que tot el que venia del món de la tecnologia, tant la vella com les noves, havia de ser saludat amb entusiasme, rapte i devoció, de la mateixa manera que Pere, el deixeble, es va quedar embadalit davant la transfiguració de Jesús al mont Tabor quan "la cara [de Jesús] es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum" (Mateu 17,2). Tot plegat, doncs —tenint present que una cosa és el Fill de Déu i una altra els ginys electrònics— ha estat fruit d'una beneiteria indiscriminada, babau i fervorosa. Walter Benjamin ho va explicar amb una claredat meridiana, com també ho concebia Heidegger cap als mateixos anys: no hi ha cosa més perillosa que deixar-se enlluernar per l'aura dels avenços de la tècnica (sacralitzats a causa de la seva lluïssor), ni hi ha cosa pitjor que considerar la tècnica, de la mena que sigui, com una cosa neutra. Però ja fa més d'un segle que la humanitat dita "civilitzada" assumeix que la tècnica és el gran emblema (encara que tan sols és miratge) del suposat avenç, sempre beneficiós, de la història.
¿No es van adonar, els ínclits pedagogs de Catalunya i de tot Espanya, que els ordinadors, igual que la resta de les tecnologies que els nois i noies porten a les butxaques —com abans hi portàvem una granota amb una làmina metàl.lica que raucava— són els responsables de la creació d'una cultura de la facilitat, la immediatesa i el divertiment? No van veure que l'ordinador és l'eina que ha excusat els seus usuaris, en especial els més joves, a fer un esforç d'aprenentatge i de memòria, amb tota la mediació que això sempre ha significat? ¿Es podia confiar que els ordinadors substituïssin amb eficàcia la paraula del mestre o del professor? ¿Es podia suposar que de l'ús dels ordinadors en naixeria una dialèctica viva com la que ha presidit tota la història de l'educació al món occidental? Els ordinadors i totes les noves tecnologies "de butxaca" han estat la causa que els nois i noies visquin en una mena de cultura-civilització amnèsica i aliena a la paraula, la lectura, el diàleg, l'esforç, l'estudi a fons i la recerca; i, per tant, sembla una insensatesa fer entrar aquests ginys en un espai en què allò més necessari és ensenyar els joves a pensar i discernir, a triar i corregir, a modular i perfilar el saber, a discutir-lo amb el Verb i la dialèctica, i, en definitiva, a establir una diferència neta entre "aprendre" i "divertir-se".
És possible, com ja s'ha dit, que els professors veiessin en aquestes màquines la redempció de la seva manca d'autoritat —cosa de la qual no són culpables— i el bàlsam per a l'escruixidora manca de disciplina a les classes. La conseqüència ha estat que ja no queda gairebé ningú que consideri seriosament que l'educació demana esforç, colzes i testa. Les aules mai no haurien hagut de convertir-se en un espai (un altre!) acomodat a la distracció i el passatemps.
Quadern/El Pais/17-2-2011
cromets 9:01 a. m.Jordi Llovet. "Ordinadors? No, gràcies"
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha aixecat una enorme polseguera a causa de la decisió d'aturar, preventivament, la implantació d'ordinadors portàtils a les aules de primària i secundària del país. Aquesta implantació va ser una iniciativa del govern d'entesa, si no directament del conseller Maragall, el qual, possiblement, va quedar enlluernat per la disposició d'abast "estatal" dictada pel ministre del ram, seguint ell mateix una idea genial —com totes, impremeditada— del president del govern, José Luis Rodríguez, el qual, encara amb més alta possibilitat, va deixar-se ensibornar pel col.lectiu de pedagogs que governen arreu del país: sens dubte la generació de pedagogs més ineficaç i indocte que ha tingut Espanya als darrers setanta anys, i que estan, o han estat, a punt d'enviar l'educació de tota la pell de brau a la ruïna. Honorable consellera, moltes felicitats! Perseveri!
Una de les iniquitats més grans de tots els governs neoliberals d'Europa —als països nòrdics o Alemanya, menys— ha estat considerar que tot el que venia del món de la tecnologia, tant la vella com les noves, havia de ser saludat amb entusiasme, rapte i devoció, de la mateixa manera que Pere, el deixeble, es va quedar embadalit davant la transfiguració de Jesús al mont Tabor quan "la cara [de Jesús] es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum" (Mateu 17,2). Tot plegat, doncs —tenint present que una cosa és el Fill de Déu i una altra els ginys electrònics— ha estat fruit d'una beneiteria indiscriminada, babau i fervorosa. Walter Benjamin ho va explicar amb una claredat meridiana, com també ho concebia Heidegger cap als mateixos anys: no hi ha cosa més perillosa que deixar-se enlluernar per l'aura dels avenços de la tècnica (sacralitzats a causa de la seva lluïssor), ni hi ha cosa pitjor que considerar la tècnica, de la mena que sigui, com una cosa neutra. Però ja fa més d'un segle que la humanitat dita "civilitzada" assumeix que la tècnica és el gran emblema (encara que tan sols és miratge) del suposat avenç, sempre beneficiós, de la història.
¿No es van adonar, els ínclits pedagogs de Catalunya i de tot Espanya, que els ordinadors, igual que la resta de les tecnologies que els nois i noies porten a les butxaques —com abans hi portàvem una granota amb una làmina metàl.lica que raucava— són els responsables de la creació d'una cultura de la facilitat, la immediatesa i el divertiment? No van veure que l'ordinador és l'eina que ha excusat els seus usuaris, en especial els més joves, a fer un esforç d'aprenentatge i de memòria, amb tota la mediació que això sempre ha significat? ¿Es podia confiar que els ordinadors substituïssin amb eficàcia la paraula del mestre o del professor? ¿Es podia suposar que de l'ús dels ordinadors en naixeria una dialèctica viva com la que ha presidit tota la història de l'educació al món occidental? Els ordinadors i totes les noves tecnologies "de butxaca" han estat la causa que els nois i noies visquin en una mena de cultura-civilització amnèsica i aliena a la paraula, la lectura, el diàleg, l'esforç, l'estudi a fons i la recerca; i, per tant, sembla una insensatesa fer entrar aquests ginys en un espai en què allò més necessari és ensenyar els joves a pensar i discernir, a triar i corregir, a modular i perfilar el saber, a discutir-lo amb el Verb i la dialèctica, i, en definitiva, a establir una diferència neta entre "aprendre" i "divertir-se".
És possible, com ja s'ha dit, que els professors veiessin en aquestes màquines la redempció de la seva manca d'autoritat —cosa de la qual no són culpables— i el bàlsam per a l'escruixidora manca de disciplina a les classes. La conseqüència ha estat que ja no queda gairebé ningú que consideri seriosament que l'educació demana esforç, colzes i testa. Les aules mai no haurien hagut de convertir-se en un espai (un altre!) acomodat a la distracció i el passatemps.
Quadern/El Pais/17-2-2011
Dijous, 21 de maig
Ordinadors i educació
Jordi Llovet
El president del Govern espanyol, amic de màgies i malabarismes dialèctics, va quedar ben descansat, arran el recent "Debat sobre l'estat de la Nació", quan, entre un munt de propostes mirífiques i redemptores, va deixar anar la més sorprenent de totes: la nació superarà tots els maldecaps que l'aclaparen quan les criatures disposin, a l'escola, d'un ordinador per barba. Observo que a la tan civilitzada Finlàndia, número u habitualment en totes les enquestes de qualitat de l'ensenyança, disposen de dos ordinadors per aula: amb tota probabilitat, un per al professor i un altre per al bidell-assistent. Deuen haver arribat a la conclusió que amb això ja n'hi ha prou, i han continuat ensenyant a les criatures amb el mètode que sempre s'havia fet servir, des d'Egipte, Grecia i Roma, val a dir, amb l'eloqüència del professor, una pissarra i un tros de guix a la mà. L'argument en favor de la "informatització" dels estudis de primària i secundària resideix, probablement, en el fet que l'educació -paraula en certa manera impositiva per definició etimològica- no està renyida amb el divertissement (Pascal), i que és millor dictat aquell que diu que cal "ensenyar tot delectant"(Horaci, Tirso) que aquell altre, típicament espanyol, que deia: "la letra con sangre entra". Això no cal ni discutir-ho. Ara bé: ¿quin ha estat el fenomen en virtut del qual els nois i noies de primària, secundària i terciària s'avorreixen mortalment a les classes magistrals, i desconnecten -mai tan ben dit- de les lliçons d'un mestre per encantar-se mirant per la finestra o comptar les bigues de la classe? La resposta a aquesta qüestió també es troba fora de tot dubte: l'accés quasi universal a les noves tecnologies -sota el format del telèfon mòbil, l'iPod, els auriculars, la pantalla de l'ordinador, Inter- net, etcètera- ha estat el veritable i quasi únic culpable que, avui dia, resulti una tasca gairebé utòpica pretendre ensenyar res de res a una criatura, i menys encara a un adolescent. Disposar de tots aquests mitjans tan seductors i tan eficaços ha portat diverses, ja, generacions de nois i noies a tancar-se en banda davant qualsevol fenomen que no es presenti als seus sentits com una cosa senzillament im-mediata, és a dir, que no reclami la participació mediatitzada de l'anàlisi, de la consciència o el parsimoniós estudi. Uns estris que sempre -amb una mica de raó, ben cert- d'una gran eficàcia cominicativa, han acabat dibuixant una vasta xarxa d'entreteniment i diversió fora de la qual tot el que no s'hi adeqüi és bandejat solemnement i radicalment. Uns quants anys més i no caldrà ni tan sols suposar aquesta mena de radical oposició: la civilització de les gratificants noves tecnologies haurà devorat fins i tot la legitimitat i la possibilitat de fer passar qualsevol tipus d'informació -més encara de formació- per un canal que no sigui el d'aquests aparells sofisticats, ximples per ells mateixos, inútils sense una base crítica i pre-tecnològica. Aquest és el fet: les noves tecnologies són les responsables que les persones joves considerin d'una altra galàxia tota transmissió de coneixementsque no s'ajusti al barem de la tècnica i, essencialment, com s'ha dit, de la sevá gratificant immediatesa.
No cal haver estudiat pedagogia -més ben dit: cal no haver-ne estudiat- per adonar-se que si els ordinadors són un dels emblemes d'aquesta impossibilitat absoluta de la gent jove d'aprendre coses per una via mediatitzada, llavors és millor que no n'hi hagi cap ni un dins d'una aula: perquè no parlem de "con-ducació", sinó d"'ex-ducació", que vol dir treure una persona de les vies del divertiment o la bruta naturalesa per guiar-la forçosament cap a la vida més complexa del coneixement.
La batalla, segurament, està perduda; i amb ella està perduda, possiblement per uns quants segles, l'educació a les terres deponent. Llevant encara ens donarà, en aquest sentit, alguna notícia confortable. Per això resulta agradable rellegir els textos d'uns quants humanistes sobre la gran qüestió en l'evolució de tota societat i la construcció d'un bon regiment de la cosa pública. Així el nostre Lluís Vives, al llibre tercer de Les disciplines: "Allò primer que aprèn un home és a parlar, cosa que brolla, com una font, directament de la ment i la raó"; o bé, al mateix lloc: "La llengua és el sagrari de l'erudició i com un rebost ben abastit de tot el que s'hi ha de guardar i tot el que se n'ha de treure" (subratllem: el rebost és la llengua, no l'ordinador). També Erasme, en el famós Pla d'Estudis editat el 1529 a Basilea: "A primer cop d'ull sembla que el coneixement és doble: de les coses i de les paraules. El primer és el de les paraules; però el més important és el de les coses. Uns quants, emperò, mentre a cuita-corrents s'afanyen a conèixer les coses, descuren l'amaniment i la policia de les paraules ...
Com sia que les coses només es coneixen pels signes dels mots, qui desconeix l'eficàcia del llenguatge camina a cegues, a cada passa, en el judici de les coses, i per força patirà deliris i al-lucinacions". L'ús de les noves tecnologies en l'ensenyament" ens aboca, i ja es veurà, a un descomunal deliri del comú.
Quadern/El País 21-5-2009
Etiquetes de comentaris: Jordi Llovet, quadern
Dissabte, 28 de març
Pobres mossos
Enric Casasses
Mon pare, Enric casassas i Simó, va ser president de l'Institut d'Estudis Catalans i vice-rector de la universitat de Barcelona: eren les dues institucions que realment li interessaven: la política científica i cultural que ell volia era que n'hi hagués de ciència i de cultura, d'universitat i d'acadèmia, i l'acadèmia a Catalunya és, com tothom sap, l'Institut. En català si diem l'Institut, així amb majúscula i sense adjectius, ja sabem que ens referim al d'estudis catalans, com els francesos quan diuen l'Académie.Una de les coses que el meu pare va deixar a mig fer quan els avisos de la mort el vingueren a sobtar (fou el 2000) era una conferència sobre "desafiaments de la universitat catalana del segle XXI", que ell deia que eren dos i greus: que fos universitat i que fos catalana. Avui, per acabar-ho d'embolicar, tenim els projectes de reforma universitària que ens plouen del nord d'Europa. Sembla que la idea d'Europa que té la unió europea és entre belga, danesa i ianqui, i que els modes socials i culturals de grecs, sicilians, andalusos, eivissencs... són cosa asiàtica o africana que s'ha d'anar desterrant.
Que la democràcia catalano-espanyola enviï els agents dits de l'ordre a`apossinar uns estudiants que s'oposen al pla d'estudis que els hi volen imposar, que un grapat d'estudiants desarmats i gairebé impotents davant de les legislacions i dels procediments del canvi siguin atacats amb aquesta ràbia i aquesta violència per les forces dites de seguretat vol dir que el poder actual se sent poc segur de la seva autoritat i legimitivitat com el del règim anterior, el dels grisos.
Ara, si el dimecres de la setmana passada tot fou un error i els mossos van improvisar, la cosa encara és pitjor i vol dir que no manen els polítics sinó la policia. Els mossos d'esquadra van intentar, sense aconseguir-ho, provocar una espiral de violència o més ben dit de brutalitat. No ho van aconseguir perquè el que tenien al davant era una colla d'estudiants sense ni bastons i uns quants vianants i turistes que l'únic que van fer va ser rebre: rebre'n de fortes, repartides per professionals del saber fer físicament mal (podeu veure la descripció precisa i exacta de l'equipament dels "antidestorbs" al poema "Multituds irruents" del meu pare). El sentiment que aquests policies anaven despertant més i més a mesura que passaven les hores eren en alguns de sorpresa i en tots d'odi. Una noia acorralada per una canilla de mossos amb casc, escut, porra, botes amb puntera de titani, etcètera, deia: ara què faig? truco a la policia?
Si amb grupets d'estudiants o d'ocupants d'immobles buits els policies actuen així, ja em direu què passarà el dia que hi hagi una protesta generalitzada, com tantes altres n'hi ha hagut, com la del 1905 davant del Palu d'hivern de Sant Petersburg o la de fa cent anys justos amb la Setmana Tràgica. Vindran a trets i ens mataran a quasi tots. Alguns dels supervivents serem "jutjats" i empresonats. Aquesta és la lliçó de la història i, pel que hem vist aquest 18 de març, també la del present. Si voleu més precisions sobre el tema policial llegiu els poemes de "tres dijous per setmana" del llibre A la dula vés, del meu pare, que posa entre els misteris de la creació, els grans errors que són el policia de paisà "i tota aquesta gent estranya de l'ordre estrany".
Quadern/ El País, 26 de març 2009
Enric Casassas i Simó
Enric Casassas i Simó i l'Institut d'Estudis Catalans
Diumenge, 16 de novembre
La música de Sándor Márai
Jordi Llovet
"L'estil és l'home", va dir Buffon, que era més aviat un home de ciències naturals; però la crítica literària va acabar donant a aquesta expressió un sentit molt determinat, que no ha variat gens al larg del temps: tot gran estil posseeix l'empremta d'una sola persona, i no d'una altra. Això val sobretot per a la prosa, perquè el vers posseix unes determinacions mètriques tan severes, que és difícil que la "melodia" d'un ésser concret pugui transpuar en la cantarella dels versos; en aquest sentit no hi ha dubte que Josep Pla posseix una música molt característica (dissonant!), de la mateixa manera que Mercè Rodoreda en posseeix una altra. Fa uns quants anys, als estudiants que s'examinaven de literatura se'ls feia llegir en veu alta un passatge ben triat, de l'autor que fos (mentre prèviament hagués format part de la llista de lectures obligatòries), i els nois i les noies havien d'esbrinar de quin autor o autora es tractava: "Chateaubriand! Ciceró! Jane Austen! Púixkin!, responien, i sempre l'encertaven si es tractava de joves amb oïda, un sentit tan important com la vista en l'acte de llegir. No es tractava de la matèria de què parlava el passatge: es tractava de la música que hi duia.Sándor Márai és un d'aquells autors que s'han revelat d'una extraordinàri valor en funció justament d'aquesta qüestió. És cer tque el seu temps de glòria, quan va viure a l'Hongria natal, era considerat un autor homologable amb uns quants dels més grans valors de la literatura Centroeuropea, com Thomas Mann o Stefan Zweig; però deprés que se'n van anar a l'exili a causa de la seva nul·la afecció pel règim comunista - ajudant-hi amb perfídia aquell crític de tan malaguanyada intel·ligència que fou el seu compatriota Lukás-, després que va passar molts anys a l'estranger, a diverses ciutats d'Alemanya i més endavant a Suïssa, Itàlia. Nova York, altra vegada Itàlia i finalment San Diego, després de tot aquest periple que sembla el revers del viatge d'Odisseu - cada cop més lluny de casa- a Sándor Márai el va acompanyar una música interior; la de la seva llengua natal, que va ser, ni més ni menys, allò que li va permetre de sobreviure en una relativa pau fins al darrer dels seus dies, quan va disparar-se un tret i se'n va anar d'aquest món amb la molt vaga idea que, a l'altre, hi trobaria tots els qui havien mort en l'entremig, tots en poc temps: els tres germans, més joves que ell, la seva dona Ilona, "Lola", i el seu fill adoptiu, Janós, a més d'un fill propi, Kristóf, que havia mort criatura.
Les desgràcies de la vida d'aquest home, realment, són abundoses; i no va significar massa consol ni el fet que venia d'una família benestant, que sempre el va socórrer, ni el fet que tornés a assolir molta fama als últims anys de vida, per un rescat de l'obra a càrrec d'editors italians i francesos, entre altres. De fet, si consulteu un catàleg de qualsevol biblioteca espanyola una mica gran, hi trobareu almenys tres llibres seus traduïts ja els anys 1940 i 50, com La luz de los candelabros i Música en Florencia (Ed. Destino: quin olfacte tenien Teixidor; Vergés i el seu estol de consellers!). No: com ja s'ha dit, el consol va venir de portar sempre al cor la llengua materna, i, malgrat tantes peripècies topogràfiques, a l'esquena una tria escassa de llibres d'autors hongaresos que estimava especialment, i dels quals apreciava, també en especial, la dignitat sonora de l'estil: el poeta János Arany, el prosista Gyuka Krúdy, i no gaire cosa més.
Així es llegeix en els magnífics Dietaris 1984-1989 (Empúries- salamandra, 2008) , que aconsello vivament als lectors: no solament perquè narren els últims anys, pesants, de la vida de la seva dona i d'ell mateix - tots dos xarucs, però sense repapiejar en cap moment-, sinó perquè Márai hi deixa anar, quasi sense voluntat de fer-ho, els puntals de la seva poètica, que són els que ja hem dit: "Es poden expressar perfectament idees per escrit en llengua estrangera [ell dominava també l'alemany i l'anglès], però escriure, és a dir, crear, només es pot fer en la llengua materna. Jo n'era perfectament conscient quan, fa trenta-sis anys, vaig marxar d'Hongria: anés on anés, seria un escritor hongarès...La meva bella pàtria, la llengua hongaresa: que em quedi almenys això fins al darrer moment". En un altre passatge diu una cosa que no ens ha d'estranyar: "Bartók, Berg, Milhaud, Prókofiev, Shönberg, Stravinsky, Villa-Lobos, Webwer... Stravinsky és l'únic que entenc. La resta, els escolto com si algú recités poesia en una llengua estrangera que no comprenc". És cert que llegia a gust Homer, Sòfocles, Virgili, Marc Aureli, Gibbon, l'apòcrifa Marianna Alcoforado, Cervantes o el crític Edmund Wilson, però el que tornava sempre, més com més s'acabava la seva vida, eren els autors hongaresos: "I en cada línia la música, la música de Krúdy". En aquest mestre seu va trobar-hi el pinyol del que hem comentat més amunt: la literatura ha d'ésser com una pell que amaga músculs i ossada d'un sol ésser: "A la literatura no hi ha democràcia. Només hi ha solistes. Un escriptor que canti en una coral trobarà que la seva veu no hi sobresurt". Era conscient que la indústria del llibre acabaria amb això - "També la literatura agonitza. Sóc un espantaocells, una andròmina per als prestatges d'algun museu"-, però ell va allargar incòmodament la seva vida per tal com, almenys, ens quedés, com una veu alada d'ultratomba, la fastuosa, pausada música de la deva prosa.
El País/Quadern/ 13-11-08
Dissabte, 25 d'octubre
Polsegueres i psicosis
Enric Casasses
Doncs hi solia haver tres tipus de paper a casa de la gent que a vegades escriu o que simplement de tant en tant apunta alguna cosa o esbossa algun intent de carta: u, els papers que van directament a les escombraries; dos, els que es guarden bé; i tres, els que es deixen a sota el llit o al fons d'un calaix i a la llarga s'acaben llançant. Ara amb la xarxa i l'entraxarxa la cosa ha canviat i tots tenim accés a les tres piles de tothom, hem perdut la vergonya i hem posat les nostres escombraries a l'abast de totes les mirades, som com aquell que fica la mà a les papereres del passeig a veure què hi troba, tots remenant la immensa fossa comuna de la brossa de tots. D'un poema de qualsevol autor, ja no n'hi ha només comentaris fets per crítics o per estudiosos: ara en pots trobar fàcilment de redactats per lletraferits espontanis, per ignorants totals, per innocents autèntics, per disminuïts morals, per illetrats intel·ligents, per adolescents enyorats, per aspirants a no ser res, per psicòtics vocacionals... i alguns no són pas pitjors que els dels tradicionals professionals professorals, molts dels quals es podrien enquadrar perfectament en alguna de les damunt dites categories. Dels escrits que pesques enganxats a la xarxa de l'arrossegament elctrònic sovint n'hi ha, com és lògic, puix que es tracta de contenidors d'escombraries, que te'ls trobes empastifats amb filets de plàtan i peles de figa amb retalls d'ungla retallada bruts de sang de tampons o esparadraps, a més de la pelussa enganxada provinent de la polseguera recollida en haver escombrat, a les cases que escombren.Una altra cosa i que no té pràcticament res a veure amb les papereres públiques són els escriptors artistes, o sigui els poetes en el sentit més ampli de la paraula, en el sentit que Kafka és poeta: aquests escriptors poden tenir moltes manies (de si prefereixo un bolígraf negre de punta no gaire fina, o una llibreta de paper reciclat sense quadricular, o una cadira giratòria i que grinyoli força, i així) o no tenir-ne cap, però escriuren. En qualsevol civilització que es trobin, escriuen. Escriuen damunt d'argila, amb pinzell, en llapis, a l'ordinador o dins del cervell.
Diuen que Llull tenia un llibrot de set-centes pàgines al cap, de memòria, tot sencer fins a l'últim detall, abans de començar-lo a dictar a l'escrivent del monestir on s'havia aturat a passar un parell de nits que al final es convertien en unes quantes setmanes. I el gran mag lul·lià Jordà Bru també duia l'ordinador dins el cap i abans d'aixecar-se per a escriure ja ho tenia tot redactat fins a l'última coma. D'aixecar-se o d'asseure's, això ja no ho sé.
Un aforisme, un poema, una rondalla, poden estar perfectament acabats dins del cap del seu autor o inventor, no els cal cap altre suport, sempre que el dit autor no sigui mut, en el qual cas sí que li farà falta embrutar el pergamí, treballar l'argila tova o picar fort la roca dura. Si no és que prefereix gravar directament als espadats de la boca de l'infern atacant-los amb focs corrosius, a cavall d'una àguila i entre els remolins de núvols negres, com Willian Blake. O dibuixar els versos amb el dit damunt l'arena.
Quadern/El País/ 28-10-08
Etiquetes de comentaris: Jordi Llovet, Literatura, Sándor Márai
Divendres, 26 de setembre
Ànima càndida
Jordi Llovet
Daniel Pennac (Casablanca, 1944), autor de diversos llibres d'èxit en els darrers anys, va ser professor a França durant molts anys, fins que va poder dedicar-se a escriure a temps complet. La sociologia de l'escriptura ens diu que, mentre un narrador es guanya la vida en una altra cosa i escriu a més a més, els seus llibres poden resultar molt bons; però que, un cop s'ha convertit en freelance, està obligat a produir llibres amb una inevitable freqüència, perquè els homes també mengem expressament.Per això, després de la sèrie dels seus llibres al voltant de la família Malaussène vagin conrear a mig món una certa anomenada, Pennac va decidir-se a provar el gènere mig biogràfic mig assagístic, que domina el que comentem avui, Mal d'escola (Empúries Mondadori, 2008), per veure si la cosa anava bé. I a fe que no li ha anat malament: 700.000 exemplars venuts a França en poc molts pocs mesos, i ara, possiblement, èxit de vendes en català i en castellà. Si tenim present que el llibre tracta, dit a l'engròs de la figura del tanoca o del zoquete de l'escola, és a dir, l'estudiant que no fa brot i es posa a l'última fila de la classe amb l'iPod en marxa hores i hores tot convulsionant-se, i si podem estar segurs que pràcticament ni un sol dels tanoques escolars del món sencer no llegiran ni un llibre en tota la seva venturosa vida, llavors hem d'arribar per força a la conclusió que, qui ha comprat aquests 700.000 exemplars, són els pares i les mares d'aquests nois (noies, menys) que constitueixen un paradigma jove de l'antiga figura, abans adulta, del cràpula, el bajà o el pixareixes. Com que el llibre el redimeix amb una candidesa que espanta - perquè els mals de l'educació ja han agafat dimensions cosmològiques; apocalíptiques segons els barems dels creedors-, aquests pares i mares deuen acabar el llibre amb una enorme dosi d'esperança i de satisfacció: "Goita, en Pennac també era un bandarra, i ja veus que bé que es guanya la vida!".
Però la realitat és una altra. No sé en què deu haver pensat Pennac, ni en quins centres d'ensenyança va quallar la seva teoria que tots els alumnes són redimibles: és cert que un bon professor sempre hi podrà fer més que un de dolent, però si Pennac conegués a fons la realitat de les institucions pedagògiques dels barris perifèrics de París, Lyon, Marsella o Lilla- ja no parlo dels de Barcelona-, i si hagués visitat els centres en què reposen per torns tots els mestres que han estat a punt de perdre el seny o que, simplement, s'han tornat depressius de per vida, sense remei, llavors hauria escrit un llibre més pessimista de bon tros.
Però el seu opuscle va en el sentit contrari: diu que els tanoques són, en el fons, bones persones (vet aquí la teoria de Rousseau, contra la qual no ha pogut fer-hi res l'evident teoria antagònica de Hobbes, segons el qual els homes neixen llops, o llobets, els uns pels altres); diu que els pares ho tenen tot a favor per col·laborar en el redreçament d'aquestes criatures; diu que el bandejament dels recitats de memòria ("La cigale ayant chanté tout l'été..."; "Mignone, allons voir si la rose...") no faran sinó estimular la intel·ligència creativa; opina que la proscripció dels exàmens deixarà els nens i les nenes davant un panorama net, idíl·lic, en què tot dependrà de la bona fe i sentit de la responsabilitat innats de la mainada; etcètera, etcètera. Més candidesa no s'havia vist ni es veurà en el món de la pedagogia.
És hàbil, per part de Pennac, guardar-se de l'ètiqueta de "professor del club dels poetes morts" en fer una crítica lleugera de l'homònima pel·lícula - aquell film de 1989, amb un Robin Wilians també inocent i saltívol, que va acabar de devastar l'ensenyament públic en aquella època, a més d'oferir un sentit trampòs a la dita llatina carpe diem-; però ni pensament d'afirmar que, en el fons, la lògica dels nostres sistemes educatius porten els nois i les noies, més aviat, a repetir la gesta assassina dels protagonistes joves de la pel·lícula If, Palma d'Or del Festival de Cannes l'any 1969, ni de criticar sense pietat aquella altra candidesa mel·líflua i sentimental que es deia Els nens del cor, amb aquells trinxeraires que acabaven cantant la Missa Solemnis de Beethoven per art de màgia, o poc li faltava, esperonats per un mestre càndid com el que ens presenta Pennac: poseu armes de foc en les mans de la mainada, i no trigaran ni una hora a matar-se els uns als altres. Si això passa cada dos per tres als Estats Units i acaba de passar en un país tan civilitzat com Finlàndia, imagineu què no pot acabar succeint en les nostres latituds.
Què hi farem! El panorama educatiu es troba tan submergit en la catàstrofe, que no és estrany que un escriptor, posats a voler ser original i despertar l'interès pels evangelis entre una classe desesperada de lectors, hagi fet un llibre en què preua la figura del professor com a redemptor d'adolescents buscagatoses. Els mestres constitueixen el col·lectiu professional de més alta dignitat que es pugui imaginar en una societat com la present; i és cert que n'hi ha que, davant l'actual espectacle, encara poden fer alguna cosa. Però aquesta professió també és, diguem-ho clar, la via del martirologi més eficaç que hi ha hagut des dels temps de Dicoclecià.
Quadern/El País/25-9-08
Divendres, 5 de setembre
Narcís Comadira: "L'agost"
S'ha acabat l'agost. El temps ha estat estrany. La calor no ha estabornit massa el personal i, a la costa - escric des de Sant Feliu de Guixols-, hem tingut nits frescotes, algunes fins i tot de vanoveta prima. Però entre front i front tempestuós, entre núvols baixos i calitges matutines, el sol ha lluït prou esplendoróssobre les platges plenes a vessar de cossos mig conills d'adults, en general abonyegats, i de criatures obesses o nyicris, mal educades i xiscladores. De tota manera també algun cos jove s'ha deixat veure, admirable. Nois atlètics i ben peixats, de pell colrada i flexible, de ventre pla, pectorals treballats i natges compactes, turgents sota les bermudes molles i arrapades. O noies també atlètiques - a vegades un pèl massa- amb pits perfectes a l'aire, cuixes llargues i sedoses i mitges natges vistents, emergint sense vergonya a cada banda del triangle mínim de la claceta. Aquests cossos admirables, però, són més aviat escassos i cada vegada més iguals. Suposo que la moda influeix en la forma del cos i tots els animals de gimnàs treballen els seus músculs per igual i amb igual resultats, o bé, com llegeixo en un diari, sota pells untades i morenes, hi ha els mateixos farcits de silicona estratègicament col·locats pels dissenyadors de cossos en què s'han convertit alguns cirurgians plàstics. He de confessar que ara, quan veig un cos admirable, en comptes d'abandonar-més a la conemplació incondicional - i una mica envejosa i libinidosa, tot s'ha de dir-, començo a imaginar què deu tenir de natural, què d'afegit o què li han podat. I miro de reconstruir mentalment el cos previ al que es mostra satisfet sobre la platja.El mar, incansable, cada vegada més brut, ha anat i vingut sobre la sorra, cada vegada més bruta i cada any més polsosa i més sospitosament fluvial i transportada. Les gavines i els gavians, cada vegada en més quantitat - gairebé una plaga- no han parat de xisclar i de defecar sobre terrats i patis, carrers i voreres. La gavina, que abans era un senyal marí plàcid i bondadós, aquella gavina, que encara és símbol de l'hotel més luxós de la Costa Brava i del partit polític més conservador de les Espanyes, és ara una rata voladora, sòrdida i molesta.
Però, malgrat tot, l'agost conserva la seva idiosincràsia, el seu pes de deixadesa i de desordre, la seva solemnitat augusta de xíndries sucoses i melons perfumats, de tomates de la pera - aquest any molt poc gustoses per excés de pluja-, de mongetes tendres, fines com cabell d'àngel, de fesolets d'esclovellar, de pebrots molsuts i albergínies llargues i morades i bitxos de verd claríssim i lletós, gustosos i cruixents. La solemnitat augusta d'una xamfaina ben feta.
Però, ai!, l'agost s'ha acabat i el setembre ja és aquí. Potser, d'entrada, passa una mica desapercebut, però un biaix de la llum el revela. Una petita nota de dubte en la temperatura, una mínima esgarrifança de nostàlgia. Adéu, vive clarté de nos étés trop courts! Doncs això
Narcís Comadira, Colls i punys/Quadern/El País/4-9-08
Dissabte, 31 de maig
Política europea
Enric Casasses
Gairebé sempre, abans, durant i després de l'època romàntica, hi ha unes formes d'art i de realitat que es mantenen més enllà o més ençà de la noció del que avui considerem romàntic. Una d'aquestes, i no n'és l'única, és el que cau en l'esfera de l'art brut o, més específicament, de l'art en brut. El romanticisme, que és l'amor pres temeràriament com a eix de tot, o més ben dit com el flux temerari que vivifica l'eix del tot, fou descobert, diuen alguns lletra o música-ferits, la primavera de 1109 per Guillem d'Aquitània, i adoptat després com a divisa per molts, però no es portà a la pràctica fins cap al segle XIX. Aquest Guillem de Peitau o d'Aquitània és molt misteriós perquè apareix de sobte: no hi ha res que indiqui una evolució cap a ell, no hi ha o no han quedat mostres de la cosa rudimentària o a mig fer. No. El primer text europeu del tema són els seus versos perfectes , que se'ns presenten amb tot un programa vital fet, complet, acabat i de fet ja donat per conegut i per acceptat, és el programa dominant: l'amor romàntic. Però en Guillem també té poemes on es veu ben clar que el que el movia, a ell, era el fotre, exercici amb el qual era famós, i que fins i tot li va fer guanyar dues excomunions en tota regla. I efectivament, si en algunes de les seves cançons respita i sospira d'amor invisible, en les altres bufa i rebufa a cavall de les femelles.No és fins al segle dinou, doncs, entremig de novel·les, violins i atacs de tos, que la ideologia de l'amor s'infiltra a tota la societat: molta gent, ja siguin rics o pobres o fins i tot burgesos, comencen a casar-se per amor, i ja no solament a cardar per amor, que això darrer sí que s'havia practicat sempre, al costat d'altres formes més ràpides o avorrides de fer-ho. Alguns enamorats del segle de lord Byron s'acostaven a l'església on la bella donzella dels seus somnis, sovint acompanyada per la mare, la tia o la dama de companyia, anava a fer, davant del crucificat, pregàries a Cupido. El jove, temerari com l'amor, s'havia pres, abans de sortir de casa, uns traguets de vinagre per poder, mal amagat rere una columna del temple, aguantar-se uns estossecs reals, no simulats, tal si fos un pobre enamorat tuberculós: perquè la garantia de saber que la vida serà més aviat curta és un valor afegit, a la taula de l'amor, i també perquè les dècimes de febre sempre ajuden a commoure el cor de la persona commovible. Així em va explicar el meu pare el romanticisme un dia que jo tornava de l'escola trasbalsat i divertit perquè el professor de filosofia ens havia fet sortir a la pissara, a mi i als altres dos de cabells llargs que hi havia a la classe, per demostrar que vivim una època romàntica: observeu, deia el filosofastre, aquestes cabelleres, aquestes cares magres, aquesta pal·lidesa...
Un cop descobert el romanticisme, l'art ja no se'n pot sortir: els artistes més enemics seus, si ho són verament, d'artistes, hi recauen. Fora del sentiment només hi ha dos camins: el no res i el no art. El no res, si és art, torna a ser la cosa més romàntica de totes: fer art, art!, sabent que no hi ha res...què voleu de més romàntic? El no art? La solució, el dijous que ve no l'altre.
Quadern/El País/ 29/5-08
Enllaços: romnaticism, Ducat d'Aquitània,Riure's dels altres i riure amb els altres. Sobre el sentit de l'humor occità ,, A Treatise on the Origins and History of Courtly Love., Trobadors, Guillem de Peitau: "Farai un vers de dreit nien", trobadours